En el fragment, John Stuart Mill explica la finalitat de l’ utilitarisme de aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones mitjançant plaers qualitatius. Afirma que no tots els plaers tenen el mateix valor de felicitat i satisfacció, considera que els plaers intel·lectuals com llegir són superiors als físics com per exemple veure un partit de futbol. També defineix satisfacció com una felicitat immediata i a curt termini i la felicitat, una estat de satisfacció a llarg termini o inclús permanent.
Aquests dos filòsofs presenten dos grans teories sobre la ètica, per una banda tenim a Aristòtil que presenta una ètica material i per l’altra a Kant que formula una ètica formal. La diferència principal consisteix en que la primera considera que existeix un Bé Suprem per a l’home i les accions moralment correctes ens aproparan a aquest Bé; en canvi, per a Kant, la felicitat és troba en un equilibri entre vici i excés, la virtut. Aristòtil afirma que s’ha de viure segons la naturalesa humana i utilitzar la raó i l’enteniment, mentre que Kant considera que s’ha de deixar de banda els plaers i l’important és el deure que tenim com a humans.
Hume explica la seva teoria de la moral a partir dels sentiments, una identificació entre bones i dolentes accions i que és basen especialment en la simpatia, el sentiment que ens permet posar-nos en la pell de una altra persona per comprendre-la.
Hume identifica en dos els objectes de la raó, les relacions d’idees i les qüestions de fet. Les relacions d’idees són totes aquelles veritats o realitats que necessiten experiència per validar-la perquè només utilitzen la raó. No poden tenir contradicció, per això no hi ha una lluita de contraris. En canvi, les qüestions de fet són totes aquelles que si depenen de l’experiència per donar-les com a certes, aquí si hi pot haver un contrari.
És un fragment de l’ Abstract escrit per David Hume on exposa la seva teoria del “jo” i criticant la de Descartes. Segons Hume, el “jo” és un conjunt de percepcions i aquestes concepcions són les que formen la ment.
1. Idees principals: Fragment de l'obra Meditacions metafísiques de Descartes en el que explica com arribar a allò indubtable, buscant tots els dubtes que tenim i superant dues fases d'aquest dubte: del coneixement sensible, és a dir dels sentits; i de la realitat.
2. Títol: Evidències i realitats.
3. Anàlisi principal: Aquest fragment de les Meditacions metafísiques, utilitza principal la filosofia cartesiana del mateix Descartes que consisteix a partir del dubte, arribar a l'indubtable i aixì conèixer la realitat. Aquest dubte és anomenat dubte metòdic i presenta diverses fases tot i que les que són representades en el text són les dues primeres, que són el dubte del coneixement sensible, en que Descartes explica que com els sentits no són perfectes, ens podem enganyar i com ho podem fer-ho hem de supossar que sempre ho estàn fent i no hem dre creure en el que percebem amb els sentits, nomès pensar que és probable. La segona fa referència a la veritat de la realitat ja que quan somiem pensem que és real, i si la "realitat" no és la visió real del món?
1. Idees principals: És un fragment del Discurs del métode de Descartes en què es vol aconseguir és arribar a l'indubtable per veure l'evidència i d'aquesta manera descobrir la veritat. Per aconesguir-ho cal seguir unes pautes i regles que et portaràn a le veritat evident.



