Diari d'un quasi filòsof

En aquest fragment Sòcrates i Glaucó dialoguen sobre el que realment necesita la ciutat, i arriban a la conclusion que necessita la temprança i la justícia com a virtuts necessàries.

Afirmen que la compensació entre aquestes dues virtuts aconsegueixen l' harmonia de l' ánima. Hem de lograr els nostres sentiments i desitjos sobre el bé i no deixar-nos emportar per tot allò considerat dolent, és a dir, ser amos de nosaltres mateixos. Aquell en el qual el mal domina sobre el bé es esclau quan el bo domina el dolent la ciutat esta temerada si totes les parts de la polis fan el que han de fer podem parlar de Justícia.

El diàleg  entre Sòcrates i Glaucó presenta als filòsofs com a persones que el seu objectiu és a arribar a conèixer el món intel·ligible. Per últim, fa una referència a les dues parts en què podem dividir el coneixement: l’opinió i el saber.

Aquest fragment pertany al llibre V de la República de Plató, una de les obres més importants de l' època de maduresa; en aquest diàleg debaten Sòcrates i Glaucó. Els filòsofs són definits com aquelles persones que volen arribar al saber per sobre de tot encara tot i sabnet que segurament no descubrirant la realitat que els separa. Al final del text es fa referència a les dues parts en què podem dividir el coneixement: l’opinió i la ciència. L' opinió ens permet contemplar les coses però no les idees en si i la podem relacionar amb el món sensible. Però el saber ens permet percebre les idees com a coses i també els objectes que participen en ella; podríem relacionar el saber amb el món intel·ligible.

En aquest diàleg de Parmènides representa Plató en l'época de vellesa, planteja una sèrie de problemes a Sòcrates. Amb aquestes qüestions, Parmènides fa reflexionar i dubtar a Sòcrates de la seva pròpia teoria sobre les idees i els models.
Aquest text pertany a l'época de vellesa de Plató. A través del mètode socràtic, Parmènides es qüestiona un seguit de punts. Per començar pregunta a Sòcrates si ell es capaç de diferenciar entre les idees i les coses que participen d'aquestes, i si creu però que ambdues s'assemblen. Sòcrates ho afrima, i llavors Parmènides planteja un nou dubte,  les idees i la realitat éstan relacionades, però que les idees d'home, foc o aigua i aire fa dubtar a Sòcrates sobre la seva teoría, donant lloc així a una autocrítica que fa Plató a la seva teoria.

El mite de la caverna és una al·legoria formulada per Plató i que simbolitza i representa la seva teoria de les idees.

Plató utlitza als presoners per simbolitzar que els homes estem restringits al món intel·ligible i nomès podem percebre una còpia de la realitat mitjançant dels ombres.

El presoner que escapa i arriba a veure l' exterior representa als filòsofs que diferencien el món intel·ligible del món sensible i són capaços de veure la realitat.

El foc representa a una còpia de la idea de bé del món intel·ligible, el sol aquesta idea de bé i l' agua la representació de les idees.

Les ombres que veuen els presoners es relaciones amb les còpies que nosaltres  percebem del món sensible que semblen reals però no ho són. Els pressoners creuen que les ombres són la realitat, però són meres aperençes. Les cadenes són els lligams del cos, es els deixa sortir del món de l'aparença, i l'alliberament de les cadenes és l'alliberament del cos, és a dir, la mort.

Es un diàleg entre Sòcrates i Cebes i els filòsofs acaben amb el resultat que les idees són immutables i necessàries i s' ens presenten a tots els éssers de la mateixa forma.

El text en forma de diàleg és un fragment de l' obra Fedó escrita per Plató, aquest diàleg és un dels més importants i el tema principal tracta sobre l' ánima i la seva inmortalitat. En el diàleg entre Sòcrates i Cebes, el tema candent és la immutabilitat de la realitat, és a dir, què és maté i no canvia, necessària i eterna.

En aquest fragment, socràtes utlitza la primera fase del seu mètode socràtic, que és reconèixer la seva ignorància sobre un tema perquè la persona que es creu que ho sap li expliqui a ell sense saber que no saben res.

Socràtes utilitza el métode socràtic partint de la ironia,  i un cop l' interlocutor li explica sobre el que ell sap fent-se pasar per un savi, Socràtes li fa un seguit de preguntes que ell va responent fins que arriba a un punt contradient i s' adona de que no sap rès. A partir d' aquí Socrates ensenya a l' interlocutor.

Com a títol proposo: Saviesa a partir d' ignoràcia

Els filòsofs presocràtics defensen el pluralisme, és a dir, que el principi no és únic, és divers. Començant per Empedocles, defensa l' Arkhé com una gran esfera on es troben els quatre elements creadors i destructors (foc, aire, aigua i terra), aquest arkhé s' identifica amb l' esfera de l' ésser de Parmènides. Seguidament, Empedocles, té com a Arkhé les homeomeries, les descriu com unes espècies de semilles que formen part de diferents éssers i que porten les qualitats d' aquests. Per últim, un grup de filòsofs anomenats atomistes que defensen que els éssers estan formats per un grup d´ éssers indivisibles anomenats átoms.

 En aquest fragment, Parmènides ens descriu les diferents característiques de l' ésser i el no-ésser. Descriu l' ésser com un fons indeterminat etern, immutable y necessari i ens parla sobre la via de la veritat.

Parmènides ens explica en aquest text que l' ésser és etern i te forma d' esfera perquè és la perfecció en si mateixa, tampoc es va crear ni es va destruir, nomès és. A més afirma que allò què és no pot deixar de ser i allò que no és no pot ser perquè del no res no pot sortir res.

Com a títol proposo: L' ésser i la veritat

Heráclit d' Efes:
“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

En aquest text, Heràclit considera l' Univers és etern, és a dir, ni va néixer ni és destruira, ni va ser, ni serà, simplement és. Aquest univers és igual per a tots i el principi de totes les coses és el foc.

Heràclit en aquest text ens parla de l´Univers o el cosmos i no té ni cap principi i ni cap final perquè és estern i afecta i es presenta a tothom de la mateixa manera, no canvia. I al final ens parla del foc com arkhé, com a principi de totes les coses i de tots els éssers.

Com a títol d' aquest text proposo: L' ordre del món i l' arkhé.

Parmènides d' Elea: 
 “Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. Hede desviar-te, doncs, d’aquest la qual els homes ignorants caminen bicèfals; (…) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes,gent forassenyada, per a la qual l’ésser i el no-ésser són consideratsel mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses es regressiu”. 

En aquest fragment, Parmènides insisteix en que tenim seguir la via de la veritat per arribar a aquesta i no a la de l' opinió perquè fa equivocar-nos, també critica a tots aquells que no segueixen la via de la veritat. 

Identifica el pensament i la realitat i això ens porta a la seva teoria de que l' ésser és i el no-ésser no pot ser, perquè com ser i pensar s' identifiquen, pensar vol dir existir i com el no-esser no pot pensar no pot existir. També fa una critica a la via de la opinió perquè les dades que rebem podem ser falses.

Com a títol d' aquest text proposo: A la recerca de la veritat.
 

Aquest bloc ja s' ha acabat per aquest any, gràcies a totes aquestes activitats hem après a filosofar i pensar d' una manera diferent. Quan vam començar el curs, vam entrar amb dubtes i preguntes sobre algunes qüestions, però ara que s' acaba tenim més dubtes i preguntes que abans ni s' ens haurien passat pel cap. Ha passat el que vas dir la primera classe de filosofía Enric. Gràcies!

Virtud.
Excel·lència, la capacitat de sobresortir, de ser millor que l'altre, de ser el millor, de destacar.

Intel·lectualisme moral.
Posició filosòfica defensada per Sòcrates que identifica la saviesa amb la virtud.

Eudonisme.
Teoria d'Aristòtil que identifica el bé moral amb la felicitat que és la capacitat d'autorealització.

Hedonisme.
Teoria que defensa Epicur que identifica el bé moral amb el plaer.

Felicitat (Aristòtil).
Ser feliç s'identifica amb la activitat intel·lectual o teòrica.

Virtud moral (Aristòril).
Terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excès.

Apatia (estoics).
Capacitat de no sentir dolor, de fer-se insensible per assolir la felicitat. És important aconseguir la pau interior i la impertorbabilitat per aconseguir aquesta felicitat.

Simpatia.
Capacitat de posar-se en el lloc de qualsevol altre, patint amb el seu patiment i gaudint de la seva alegria (actualment empatia).

Utilitarisme.
Teoria que té com objectiu ètic aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones. És un hedonisme social.

Aritmètica dels plaers.
Teoria que considera que el plaer es pot mesurar ja que afirma que tots els plaers són iguals en qualitat.

Ètica deontològica.
Planteja que la moral s'ha de basar en el deure i no en la finalitat (ètica teològica, problema amb el que s'afronta Kant).

Imperatiu hipotètic.
Imperatiu que obliga només a les persones que volen aconseguir un fi. Estructura: si vols B, fes A.

Imperatiu categòric.
Imperatius que obliguen de forma universal. Estructura: fes A.

Dignitat humana.
Els éssers humans són autònoms i han de ser tractats com a tal, com un fi i no pas com a mitjà.

Intuicionisme dels valors.

Els valors no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà d'una facultat anomenada intuició emocional que els capta a priori.

Al llarg de tota l' història de la filosofia hi ha hagut molts filòsofs i pensadors que han intentat definir la paraula felicitat, per a mi hi ha algunes vàlides i altres no, però si podría dir que si relaciono el significat de totes les definicions amb la meva vida, si, em podría considerar feliç de tot el que tinc, sobretot la meva família i els meus amics. Ara mateix el nivell de vida pot baixar, però el cap de setmana torna a puixar, però com va dir Epicur, hem de triar un dolor per després gauidir d' un plaer més intens i durader, això si, sempre intento buscar un equilibri entre dolor i plaer, encara que normalment la balança sol decantar-se casi sempre pel plaer. Jo no podría dir com concebría la meva felicitat, però si puc dir que ara per ara sóc feliç, i com que visc en un present feliç, de moment no m' importa el futur.

Aquest fragment de la carta d' Epicur ens mostra com a idees principals que en la nostra vida com a persones per arribar a la felicitat el que tenim que fer és triar els plaers m´s intensos i duraros evitant aixì tots el dolors possibles ja siguin físics psicològics.

Com a títol proposo La contrarietat dels plaers i els dolors.

Epicur ens explica en aquesta carta que per arribar a ser feliç cal gaudir dels plaers de la vida, i qui ho aconseguieixi serà savi, ergo, sera savi aquel que sigui feliç, però la vida no és tot plaer, ha vegades haurem de triar un dolor com a mitjà per aconesguir un seguit de plaers que seràn proporcionalments més grans que el dolor anterior. Epicur afirma que per arribar a la felicitat necessiatarem escollir bé la nostra elecció.

Aquesta concepció que té Epicur sobre la felicitat es podria comparar amb la teoría proposada pels estoics que afirma que les persones no podem controlar la felicitat perquè es cosa del destí i que nosaltres com a persones l' ùnic que podem fer és intentar mantenir-nos en pau amb si mateixos.

1.A quin corrent filosòfic pertany?

A l’existencialisme, llibertat absoluta

2.Quina concepció de la llibertat defensa?

Defensa que Dèu no existeix, per tant tot és possible.

3.On va estudiar?

A l’École Normale Supérieure de França.

4.Quin és el nom de la seva dona?

Simmone de Beauvoir

5.Qui és el precedent filosòfic de Sartre?

Husserl

6.Què vol dir que l'existència es contingent?

Que estem al món per casualitat.

7.Titol de la seva primera novel•la important.

La nàusea

8.L'exsistència humana te sentit segons Sartre?

No, és l’ésser humà qui li dóna sentit.

9.Com es titula la conferència de Heidegger que va influir sobre Sartre?

Què és la metafísica?

10.Títol de la revista de Sartre

Les temps modernes

11.Quina es la posició sobre Dèu te Sartre?

Considera que Déu no existeix.

12.Què significa que l'infern son els altres?

Que estem exposats a les mirades dels altres

13.Titol del llibre que marca la seva incursió en el marxisme.

Crítica de la raó dialèctica.

14.En quin any va rebre el premi Nobel? Per què el va rebutjar?

L'any 1964. El va rebutjar perquè qal donar-li el nobel l'estaven perdonant, però ell considerava que no li havien de perdonar res.

15.Per què va inspirar la revolta del estudiants de Maig del 1968?

Perquè estava en contra de la opressió de l’Estat.

16.Com es titulava el diari extremista que va dirigir?
La causa du Peble

17.Què significa la revolució perpetua?

Que és continua, permament.

18.Què opinava sobre el terrorisme?

El defensava com l'únic mitjà que tenien els joves d'enfrontar-se a l'Estat.

19.Què vol dir pensar sobre un mateix?

Dubtar sobre tot el que t'han ensenyat.

20.Què significa que Sartre era una brúixola ètica?

Que era com un guia, un model moral en el qual es fixava la gent.

En aquesta tira còmica podem veure una representació de la vida, de fet, podría ser una situació normal i corrent d' un día qualsevol d' una persona triada al atzar. Podem veure un fet que les persones busquem constantment i que és la felicitat, sempre busquem la manera més fàcil i ràpida de trobar la felicitat i a vegades no sempre és tan fàcil trobar-la, sobretot si no és material. Cada persona té un concepte diferent de la felicitat per tant si un ja és feliç no li pot dir com ho ha fet perquè segurament un altre persona no serà feliç amb lo que és la felicitat d' un altre; cadascun tenim que trobar la nostra felicitat.

-Temperament: Conjunt de sentiments i passions difícils de modificar.

- Amoralitat: No tenir sentit moral, és a dir, no saber distingir entre el bé i el mal.

- Consciència moral: Capacitat de distingir entre el bé i el mal.

-Responsabilitat:ser amos dels nostres actes..

- Llibertat externa: Manca de coacció externa.

- Llibertat interna: Manca de coacció interna. Poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.És la llibertat de la voluntat.

- Condicionament: Concepte pel qual no és té una llibertat absoluta però es conserva la suficient com per saber-se responsables dels nostres actes.

- Raó Universal: És la llei que regeix l'univers i implica l'existència del destí.

- Predestinacionisme: Teoria que defensa que Déu ha determinat totes les coses i per tant tot està predestinat. No tenim un lliure arbitri.

- Monisme Fisicalista: Determinisme científic que redueix l'univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics.

- Principi de causalitat: és el principi del determinisme físic, tot efecte té una causa i tota causa té un efecte.

- Determinisme genètic: Defensa que la causa de totes les nostres actuacions és la dotació genètica de cadascun.

- Volició: acte de la voluntat

- Indeterminisme: Defensa que l'ésser humà no està dterminat sinó que és lliure.

- Existencialisme: Teoria que defensa que Déu no existeix i per tant tot és possible, i ho raona dient: “l'existència és anterior a l'essència”.

- Autonomia moral: Aplicar principis que la nostra pròpia consciència reconeix com a universalment vinculants. Seguir la nostra pròpia llei.

- Nivell preconvencional: Nivell en el qual la persona té per just el que satisfà els seus interessos, allò que els convè.

- Nivel convencional: Nivell en el qual la persona considera just allò que concorda amb les lleis morals pròpies de la societat.

- Nivell postconvencional: La persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals, i per tant son autònoms.

- Ètica de l'atenció o de la cura: Compassió per les persones més properes

- Principi de responsabilitat (Hans Jonas): Principi de sostenibilitat en el que hem de deixar a el nostre entorn tal i com ens l'hem trobat a les nostres generacions futures.

A Europa viu una dona que pateix un tipus especial de càncer i es morirà aviat. Hi ha un medicament que els metges pensen que la pot salvar, És una forma de radio que un farmacèutic de la mateixa ciutat acaba de descobrir. La droga és cara, però el farmacèutic està cobrant deu vegades el que li ha costat fer-la. Va pagar 200 euros pel material i n’està cobrant 2000 per una petita dosi. El marit de la dona malalta, Heinz, demana diners a tothom que coneix, però només pot reunir 1000 euros, la meitat del que costa. Li diu al farmacèutic que la seva zona s’està morint i li suplica que li vengui el medicament més barat o que deixi que li pagui més endavant. El farmacèutic diu:
- No, jo el vaig descobrir i en trauré diners.
Heinz està desesperat i pensa atracar l’establiment per robar el medicament per a la seva dona.

1. Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Jo crec que si que l' hauria de robar, perquè les lleis morals sempre es troben per sobre de les legals i la vida d' una persona és més important que robar un medicament 


2. Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?

Crec que encara que no l' estimés, segueix sent una persona i com he dit anteriorment una llei moral és més important, per tant si que tindría que robar el medicament. Però no crec que Heinz sigui responsable dek que li passi perquè la malatia és un fet que condiciona la vida de la dona i que no ha estat provocat per Heinz.

3. Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l’estimi? Per què o per què no?

En teoría, la responsabilitat tindría que ser la mateixa, el fet d'estimar afectarà només als seus sentiments per salvar-li la vida.

4. Si suposem que la persona malalta no és la seva dona sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Crec que no, perquè la raó que l' impulsa a robar és el seu vincle afectiu amb la seva dona, per això si fos un extrany nomès trucaría a l' hospital. 

5. La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?

Les persones no tenen preu i s'hauria d'intentar salvar les vides de les persones però tot te un límit marcat per l' amistad o el vincle de l' altre persona. 


6. El fet que Heinz robi contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar en contra de la llei?

Si ho mirem aixì, robar amb aquest sentit sempre serà correcte, però perquè sigui correcte cal tenir un pensament altruista enfront a les altres persones, si robem per la finalitat de revendre' l i guanyar diners està moralment i legalment incorrecte.

En el text anterior Sèneca afirma que la llibertat humana es veu condicionada per diversos factors externs a la mateixa persona, per tant que si es vol arribar a la felicitat tens que evitar que aquests esdeveniments o fets no l' alterin i no el condicionin i que a la persona nomès estigui condicionada pel seu interior, perquè tot el que succeix el pot elegir-ho o no, però quan es parla de la mateixa persona estàs completament condicionat perquè no s' hi pot fer-hi res, per exemple d' una malaltia o alguna cosa relacionada. Per tant no hi podría estar més d' acord amb aquest text; perquè si hi ha coses que elegim o no però hi ha altres que ja venen elegides i condicionades. 

Si sintetitzem les idees principals d' aquest text escrit pel filòsof Sèneca, podriem dir que el filòsof intenta comunicar la seva forma de veure la vida, la veu com una combinació entre el nostre entorn i naturalesa i que per ser feliços cal arribar al punt just entre aquests dos conceptes sense estar condicionat o sentir-se forçat.

Com a títol proposo La naturalesa de la felicitat.

Si ara analitzem el text amb més calma ens donariem compte de que Sèneca afirma què l' objectiu de l' ésser humà és ser feliç, i per aconseguir-ho cal passar per un llarg camí, un camí anomenat vida i en que ens trobarem dificultats i facilitats per aconseguir la felicitat; però els éssers humans estem condicionats, condicionats per tot el que ens envolta, perquè tot ens afecta, per això hem d' intentar estar amb harmonia amb la naturalesa i mantenir-nos implacables davant de les adversitats, en aquest cas, davant de les coses externes que alteren i condiciones els nostres sentiments.

Es pot veure que Sèneca en aquest text defensa una llibertat condicionada, en què una persona és suficienment lliure com per ser responsable dels seus actes que ell ha elegit fer anteriorment. Aquesta idea es podría comparar amb el determinisme que afirma què l' ésser humà no és lliure, si no que està determinat per una raó i per un ordre. També amb  la predestinació en que Déu ho sap tot per ell ho ha elegit aixì i no es pot fer res per canviar-ho.

Biografía de Sèneca 

Aquesta és una de les grans preguntes que són plantejades contínuament, però no trobem resposta alguna perquè no es pot resoldre mitjançant el métode científic. Pero parlant d' opinió n' hi ha de molt diverses, unes amb lògica i per el contrari uns disbarats sense coherència sobre el destí. En quant a la meva opinió sobre el destí, per a mi simplement no existeix, perquè per a mi no té sentit, per exemple una persona és lliure de triar entre tres opcions (x,y o z), aquesta persona tria la opció 'x' perquè és la que ell ha volgut i no perquè una mena de força sobrenatural va escriure fa milions d' anys que aquesta persona agafaria 'x' i no 'y'. Això significaria que ella, la persona que ha triat la opció només per la simple raó que ell, el destí ha volgut i no perquè ella, la persona ha triat 'x' perquè ha volgut i no perquè ell, el destí ja havia fixat la seva elecció; la persona driria "yo agafo 'x' perquè m' agrada" quan no és veritat. Per això penso que el destí no existeix i nosaltres elegim el que fem i el que volem, estem condemnats a ser lliures.

A partir d' aquí comencen les activitats del tercer trimestre

Gràcies al nostre llenguatge que hem desenvolupat al llarg del temps hem millorat i podem expresar o interpretar sentiments diferents o conceptes que abans eren inexplicables.

Animal cultural: És la denominació de que l’ésser humà és un animal peculiar amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: al llenguatge, la tècnica..

Individu: Qualsevol ésser complet que pertany a una espècie sigui animal o vegetal.

Individualisme possessiu: És una teoria basada en què cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res.

Sociabilitat natural: Teoria defensada per Aristòtil en la que afirma que l’ésser humà necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.

Estat de natura: és el nostre estat natural que ha partir d’un pacte social ho transformen en estat civil formant una societat.

Guerra de tots contra tots: és un estat en el qual segons Thomas Hobbes, l’èsser humà es mogut per l’egoisme propi i està en lluita permanent amb els altres.

Antropologia cultural: És la ciència que estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que aquests han experimentat.

Socialització primària: És la primera part del procés pel qual un individu interioritza la cultura de la societat en què viu, i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.

Socialització secundària: És el procés pel qual s’interioritzen mons constitucionals que contrasten amb el món de base que hem adquirit a la sociabilització primària.

Cultura: Conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i consum que un determinat grup accepta com a pròpies.

Subcultura: Són les diferències existents dins d’una pròpia cultura originades per l’edat, el nivell socioeconòmic, classe social..., i no es discuteix.

Contracultura: És un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials: Són moviments originats pels grups socials alternatius, que responen al buit que moltes persones senten davant un futur incert i un present efímer, l’objectiu dels quals és torbar un sentit a l’existència per diferents mitjans.

Etnocentrisme: És la ciència que analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura.

Racisme: Discriminació a éssers humans estrangers.

Aporofòbia: És el rebuig i el menyspreu envers el pobre.

Intercultura: És l’actitud que cal prendre davant del multi culturalisme.

3. Analitza el contingut de les afirmacions següents i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

Aquest text afirma que la civilització, la ciutat, és el lloc on les persones tenen que conviure i comportar-se de manera "civilitzada" literalment.

- Raó teòrica: És aquella que s'orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat.

- Ultimitat: És l'intent d'arribar a l' última qüestió, a aquella, la resposta del qual, no admeten seguir preguntant més.

- Coneixement: És la veritat trobada, aprehensió d'un estat de coses.

- Creença: És un grau de coneixement en el qual jo crec X, estic segur, però no es pot demostrar de manera objectiva.

- Interès emancipador: Interès segons Apel i Habermas que serveix per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

- Dogmatisme: Manifesta l'actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer la veritat absoluta.

- Relativisme: Entén conèixer quelcom com a cert o fals depenent de cada cultura, època o grup social.

- Realisme: És la posició del sentit comú que diu que podem arribar a les coses en si mateixa tal com són.

- Idealisme: No es pot arribar a conèixer la realitat tal com és, ja que la realitat depèn del subjecte.

- Noema: És l'objecte de la consciència.

- Prejudici: Judicis previs que hem adquirit per educació, cultura i que condicionen la nostra visió del món.

- Ignorància: Estat de seguretat respecte la veritat de la ment en què s'adment el desconeixement sobre un assumpte concret.

- Autoritat: És un criter de la veritat en què una afirmació s'accepta com a certa perquè prové d'algú que és expert.

- Evidència sensible: Accepten un enunciat en la mesura que aquest bé donat pels sentits.

- Veritat com a correspondència: Un enunciat és vertader quan concorda amb la realitat.

- Criteri contextual: No hi ha cap veritat aïllada sinó tots els coneixemens estan interrelacionats.

- Consens: Acord entre diferents interlocutors sobre un determinat rema.

- Realitat contingent: És aquella que és però que no pot ser, correspon al món físic.

- Realitat psíquica: La consciència és real però el subjecte no ho és. Ex: somni

- Realitat virtual: Conjunt de percepions i sensacions que ens donen la il·lusió de la realitat física.

- Món 3 (Popper): És la interacció entre el món 1 allò físic i el món dos estats mentals. Serien els productes culturals.

7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la teva resposta.

Començant per les idees principals del fragment iniciaré dient que aquest fragment afirma que la veritat està molt valorada però a la vegada també molt utilitzat i que encara què una cosa sigui veritat si es fals no és real, perquè només ho pretén ser, també explica les diferències i semblances entre la concordança i la veritat y què quan una cosa és veritat i te lògica te concordança, però una proposició amb concordança pot no ser veritat, per tant no és real.