Diari d'un quasi filòsof

En aquest fragment Sòcrates i Glaucó dialoguen sobre el que realment necesita la ciutat, i arriban a la conclusion que necessita la temprança i la justícia com a virtuts necessàries.

Afirmen que la compensació entre aquestes dues virtuts aconsegueixen l' harmonia de l' ánima. Hem de lograr els nostres sentiments i desitjos sobre el bé i no deixar-nos emportar per tot allò considerat dolent, és a dir, ser amos de nosaltres mateixos. Aquell en el qual el mal domina sobre el bé es esclau quan el bo domina el dolent la ciutat esta temerada si totes les parts de la polis fan el que han de fer podem parlar de Justícia.

El diàleg  entre Sòcrates i Glaucó presenta als filòsofs com a persones que el seu objectiu és a arribar a conèixer el món intel·ligible. Per últim, fa una referència a les dues parts en què podem dividir el coneixement: l’opinió i el saber.

Aquest fragment pertany al llibre V de la República de Plató, una de les obres més importants de l' època de maduresa; en aquest diàleg debaten Sòcrates i Glaucó. Els filòsofs són definits com aquelles persones que volen arribar al saber per sobre de tot encara tot i sabnet que segurament no descubrirant la realitat que els separa. Al final del text es fa referència a les dues parts en què podem dividir el coneixement: l’opinió i la ciència. L' opinió ens permet contemplar les coses però no les idees en si i la podem relacionar amb el món sensible. Però el saber ens permet percebre les idees com a coses i també els objectes que participen en ella; podríem relacionar el saber amb el món intel·ligible.

En aquest diàleg de Parmènides representa Plató en l'época de vellesa, planteja una sèrie de problemes a Sòcrates. Amb aquestes qüestions, Parmènides fa reflexionar i dubtar a Sòcrates de la seva pròpia teoria sobre les idees i els models.
Aquest text pertany a l'época de vellesa de Plató. A través del mètode socràtic, Parmènides es qüestiona un seguit de punts. Per començar pregunta a Sòcrates si ell es capaç de diferenciar entre les idees i les coses que participen d'aquestes, i si creu però que ambdues s'assemblen. Sòcrates ho afrima, i llavors Parmènides planteja un nou dubte,  les idees i la realitat éstan relacionades, però que les idees d'home, foc o aigua i aire fa dubtar a Sòcrates sobre la seva teoría, donant lloc així a una autocrítica que fa Plató a la seva teoria.

El mite de la caverna és una al·legoria formulada per Plató i que simbolitza i representa la seva teoria de les idees.

Plató utlitza als presoners per simbolitzar que els homes estem restringits al món intel·ligible i nomès podem percebre una còpia de la realitat mitjançant dels ombres.

El presoner que escapa i arriba a veure l' exterior representa als filòsofs que diferencien el món intel·ligible del món sensible i són capaços de veure la realitat.

El foc representa a una còpia de la idea de bé del món intel·ligible, el sol aquesta idea de bé i l' agua la representació de les idees.

Les ombres que veuen els presoners es relaciones amb les còpies que nosaltres  percebem del món sensible que semblen reals però no ho són. Els pressoners creuen que les ombres són la realitat, però són meres aperençes. Les cadenes són els lligams del cos, es els deixa sortir del món de l'aparença, i l'alliberament de les cadenes és l'alliberament del cos, és a dir, la mort.

Es un diàleg entre Sòcrates i Cebes i els filòsofs acaben amb el resultat que les idees són immutables i necessàries i s' ens presenten a tots els éssers de la mateixa forma.

El text en forma de diàleg és un fragment de l' obra Fedó escrita per Plató, aquest diàleg és un dels més importants i el tema principal tracta sobre l' ánima i la seva inmortalitat. En el diàleg entre Sòcrates i Cebes, el tema candent és la immutabilitat de la realitat, és a dir, què és maté i no canvia, necessària i eterna.

En aquest fragment, socràtes utlitza la primera fase del seu mètode socràtic, que és reconèixer la seva ignorància sobre un tema perquè la persona que es creu que ho sap li expliqui a ell sense saber que no saben res.

Socràtes utilitza el métode socràtic partint de la ironia,  i un cop l' interlocutor li explica sobre el que ell sap fent-se pasar per un savi, Socràtes li fa un seguit de preguntes que ell va responent fins que arriba a un punt contradient i s' adona de que no sap rès. A partir d' aquí Socrates ensenya a l' interlocutor.

Com a títol proposo: Saviesa a partir d' ignoràcia

Els filòsofs presocràtics defensen el pluralisme, és a dir, que el principi no és únic, és divers. Començant per Empedocles, defensa l' Arkhé com una gran esfera on es troben els quatre elements creadors i destructors (foc, aire, aigua i terra), aquest arkhé s' identifica amb l' esfera de l' ésser de Parmènides. Seguidament, Empedocles, té com a Arkhé les homeomeries, les descriu com unes espècies de semilles que formen part de diferents éssers i que porten les qualitats d' aquests. Per últim, un grup de filòsofs anomenats atomistes que defensen que els éssers estan formats per un grup d´ éssers indivisibles anomenats átoms.

 En aquest fragment, Parmènides ens descriu les diferents característiques de l' ésser i el no-ésser. Descriu l' ésser com un fons indeterminat etern, immutable y necessari i ens parla sobre la via de la veritat.

Parmènides ens explica en aquest text que l' ésser és etern i te forma d' esfera perquè és la perfecció en si mateixa, tampoc es va crear ni es va destruir, nomès és. A més afirma que allò què és no pot deixar de ser i allò que no és no pot ser perquè del no res no pot sortir res.

Com a títol proposo: L' ésser i la veritat

Heráclit d' Efes:
“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

En aquest text, Heràclit considera l' Univers és etern, és a dir, ni va néixer ni és destruira, ni va ser, ni serà, simplement és. Aquest univers és igual per a tots i el principi de totes les coses és el foc.

Heràclit en aquest text ens parla de l´Univers o el cosmos i no té ni cap principi i ni cap final perquè és estern i afecta i es presenta a tothom de la mateixa manera, no canvia. I al final ens parla del foc com arkhé, com a principi de totes les coses i de tots els éssers.

Com a títol d' aquest text proposo: L' ordre del món i l' arkhé.

Parmènides d' Elea: 
 “Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. Hede desviar-te, doncs, d’aquest la qual els homes ignorants caminen bicèfals; (…) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes,gent forassenyada, per a la qual l’ésser i el no-ésser són consideratsel mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses es regressiu”. 

En aquest fragment, Parmènides insisteix en que tenim seguir la via de la veritat per arribar a aquesta i no a la de l' opinió perquè fa equivocar-nos, també critica a tots aquells que no segueixen la via de la veritat. 

Identifica el pensament i la realitat i això ens porta a la seva teoria de que l' ésser és i el no-ésser no pot ser, perquè com ser i pensar s' identifiquen, pensar vol dir existir i com el no-esser no pot pensar no pot existir. També fa una critica a la via de la opinió perquè les dades que rebem podem ser falses.

Com a títol d' aquest text proposo: A la recerca de la veritat.